AOS

Torna l’Òpera de Cambra de Barcelona al Teatre de Sarrià

Els quinze cantants seleccionats representaran, a partir de Febrer, obres de Fioravanti, Johnson i Rossini.


Raúl Giménez, Anna Ponces i Assunto Nese en una imatge presa després d’una reunió de producció de la VI Temporada de l’Òpera de Cambra de Barcelona.

Molt aviat l’Òpera de Cambra de Barcelona es retrobarà amb el seu públic en una nova temporada al Teatre de Sarrià, la sisena. L’essència serà la mateixa de sempre: oferir a la ciutat un repertori operístic complementari i esperonar joves cantants i músics en el marc de l’opera-studio dirigida per Raúl Giménez i Assunto Nese. Com a novetat s’oferiran, en lloc de les dues habituals, tres funcions pels dos primers títols. És una iniciativa ambiciosa i arriscada, però omplir el teatre s’ha convertit en un costum i els responsables d’Amics de l’Òpera de Sarrià consideren que encara hi queda públic per seduir, tant al districte com a la resta de la ciutat. Per eixamplar la base de seguidors, s’ha promogut una campanya de captació d’abonats i socis mecenes i s’incrementarà, encara més, la presència de l’entitat als equipaments culturals del districte per tal de fomentar la cultura operística.

Quan d’escollir el repertori es tracta, sempre plana en l’ambient el criteri del crític i historiador, Roger Alier. Tard o d’hora els seus designis profètics són duts a terme per l’Òpera de Cambra de Barcelona. El primer títol d’enguany, Le cantatrici villane, fou un subtil suggeriment que Alier va deixar caure quan vam visitar casa seva per presentar-li la temporada passada. L’Assunto Nese, director musical, va prendre bona nota i aquest títol va figurar des de bon començament a totes les travesses i, més encara, en coincidir amb un fet de caràcter més personal; programar aquesta obra suposa acomplir un emotiu homenatge del director artístic Raúl Giménez a Constantino Juri, la persona que el va fer debutar com a professional i que, a més, va dirigir l’estrena de Le cantatrici villane a Sudamèrica.

El planter napolità

Tot i la immensa notorietat assolida en vida, Fioravanti és avui un compositor arraconat, oblidat per tothom, tret d’en Roger Alier, és clar. De les 80 òperes que va compondre, Le cantatrici villane va ser el seu gran èxit. Nascut a Roma però identificat plenament amb l’escola napolitana, Fioravanti va aconseguir amb aquesta paròdia teatral rivalitzar amb els mestres del gènere bufo del seu temps: Giovani Paisiello i Domenico Cimarrosa. L’òpera es va estrenar al Teatre dei Fiorentini de Nàpols l’any 1799 i fou aplaudida per tota Europa. A Barcelona arribà el 1802 al Teatre de la Santa Creu amb tanta fortuna que es va representar assíduament durant més de trenta anys.

Constantino Juri posarà en escena una versió actualitzada del muntatge que va presentar al Teatro Colón de Buenos Aires, l’any 1970: “Quan vaig llegir el llibret de Le cantatrici villane em va sorprendre el seu humor i em va encisar veure reflectit el meu propi món en una obra estrenada feia més de dos-cents anys a la llunyana Nàpols”. Més tard, l’any 1973, va portar la producció al Theater an der Wien, convidat pel Festival Internacional de Viena. Constantino Juri i Raúl Giménez es van conèixer fa cinquanta anys. Juri visitava la ciutat de San Francisco (Córdoba, Argentina) i després de la funció, en el sopar, l’alcalde i el secretari de cultura li parlaren d’un tenor nascut per allà que estava cantant molt bé. Aquell noi era Raúl Giménez. De seguida, Juri va albirar el seu potencial i l’aconsellà d’instal·lar-se a Buenos Aires i ingressar a l’Instituto Superior de Arte del Teatro Colón. Allà fou el seu professor durant 3 cursos i després dirigí el seu debut professional l’any 1982 al Festival de Guanajuato (Mèxic) amb La finta giardinera de W.A. Mozart. “Constantino Juri és una llegenda viva del teatre”, ens explica Raúl Giménez. “Ha dirigit més de 170 òperes en la seva carrera i serà un gran honor tenir-lo entre nosaltres i veure’l debutar a Barcelona als 96 anys”.

Minimalisme al servei de l’humor

Algú va informar Assunto Nese que Paco Mir seia entre el públic assistent a la funció d’Il matrimonio segreto, però un cop acabada l’obra i en voler anar a saludar-lo es va assabentar que Paco havia marxat del teatre de Sarrià al descans. Per quina raó? Marxaria decebut o bé tenia compromisos ineludibles que li impedien veure l’òpera sencera? I una altra cosa més: Com és que havia vingut a veure’ns? No era qüestió de quedar-se amb els dubtes i vam decidir trucar-li. La resposta va ser que li agradava molt l’òpera i que ens seguia amb interès des de feia temps. Llavors vam formular la gran pregunta: “T’agradaria dirigir un muntatge de l’Òpera de Cambra de Barcelona?” Vàrem quedar per conèixer-nos millor i xerrant de possibles col·laboracions va sortir un títol: Ópera de cuatro notas. El seu format s’acoblava perfectament a les característiques de la segona producció que oferim cada temporada, és a dir, una òpera original per a piano i no gaire coneguda dins del repertori de l’òpera de cambra. A més a més, tenia l’atractiu de no haver estat estrenada encara a Barcelona.

Paco Mir va descobrir aquesta òpera minimalista un matí a París. Va entrar a veure què feien al Théâtre de la Bastille i a la sortida havia decidit fer seva aquesta joguina musical i estrenar-la a Espanya algun dia. Tot cofoi es va presentar en l’editorial propietària dels drets i va resultar que el mateix autor, Tom Johnson, el convidava a entrar a casa seva i acceptava complagut el seu desig. Deu anys més tard, Paco Mir dirigia als Teatros del Canal de Madrid la seva versió de l’Ópera de cuatro notas: “És un espectacle musical divertit, sobretot irònic, que paròdia la rivalitat habitual entre els cantants d’òpera. La partitura es construeix amb només quatre notes, però semblen infinites gràcies al seu genial modelatge”. El llibret, escrit també pel Tom Johnson, no té cap acotació, excusa perfecta perquè Paco Mir pogués manegar lliurement els personatges i també per incloure-hi un pròleg amb acudits i tòpics recopilats amb els anys per tot arreu.

Unes maletes sempre amanides

La trama de L’occasione fa il ladro, darrera òpera programada, s’engega una nit de pluja per la confusió en l’intercanvi d’unes maletes. Raúl Giménez coneix perfectament aquesta farsa, composta en només onze dies pel jove Gioachino Rossini. El tenor interpretà el rol de don Alberto en una històrica producció presentada al Festival Rossini de Pesaro, l’any 1987. Jean-Pierre Ponelle va dirigir l’escena i Salvatore Accardo l’orquestra. El segell Ricordi Fonit Cetra publicà després un doble LP que es considera, encara avui, una de les gravacions de referència d’aquesta òpera. Demaneu-li a Raúl Giménez i comprovareu que té les maletes perfectament localitzades. Per a l’Òpera de Cambra de Barcelona L’occasione ocupa un lloc ben significatiu, com ens explica l’Assunto Nese: “Fa vuit anys la vam representar en el concert de cloenda d’unes classes magistrals organitzades per l’Acadèmia Barcelona Concertante. En aquella ocasió, la música la vaig interpretar jo mateix al violí acompanyat d’un pianista. Més tard, l’any 2015, fou la tercera producció de la temporada inaugural de l’Òpera de Cambra de Barcelona i llavors vam preparar una reducció de la partitura per a quartet de corda i piano. Ara, per fi, oferirem una versió completa, amb l’orquestra que demana Rossini i amb els al·licients de veure quin muntatge ens proposa l’Anna Ponces i de descobrir les veus de nous joves talents de casa nostra”.

(Publicat al nùmero de Gener de La Fada de Sarrià)